«ANTOLOGIA POÈTICA BILINGÜE» de Josepmiquel SERVIÀ

Per Josepmiquel Servià, Pere Gimferrer i Àngel Carbonell

24 de febrer de 2021

Benvolguts i benvolgudes:

Aquesta pandèmia que ens ha caigut al damunt, entre els molts dols i girs de 180 graus que ens ha imposat, ha castigat, com sabeu, i d’una manera destacada moltes activitats culturals, i dintre d’elles, les literàries i llibresquesque sempre han caracteritzat Catalunya.  

Amb tota humilitat, però també amb una gran tristesa us diré que també un llibre—l’ultim que vaigdipositar en mans d’un bon editor—i que recollia, a través d’un volum,magníficament imprès i estèticament impecable, alguns dels meus poemes, sota el nom d’Antologia bilingüe catalano-castellana», —que per aquell proverbi italià que diu «Traduttore-traditore», havia traduït jo mateix a al castellà,— practcament no va tenir ni temps de ser distribuït.

La seva presentació pública molt concorreguda i festiva, per cert, en una gran i cèntrica llibreria de Barcelona, a càrrec del poeta Pere Gimferrer, només va poder seria novament repetida ben pocs dies més tard en el marc la «Setmana de la poesia de Terrassa» la qual vaig tenir l’honor d’inaugurar. Ben poc després, la inesperada i maleïda «pandèmia»que encara suportem va tallar d’arrel tota altra activitat pública referent al llibre, bo i començant per la seva normal i prometedora distribució.

Varen ser, per tavt, només, dos comentaris crítics, —sortosament falaguer— el que acompanyaren la fugaç aparició del llibre, escritsrespectivament pels mateixos poetes que em feren també el gran regal de la seva presentació, a Barcelona i a Tarrrassa, successivament: el ja esmentat poeta Pere Gimferrer, acadèmic, a més de la <<Real Académia de la Lengua>>—no cal oblidar que jo mateix havia traduït el llibre al castellà— i el també poeta, professor i director de la revista literària «LLetres bàrbares»Àngel Carbonell.Us n’ofereixo—a sota d’aquestes ratlles,—una bona part del que, ambdós, per separat, hidigueren.

És per això que l’editorial Carena, —amb un bagatge de prop de mil llibres publicats— davant la incertesa de quant de temps la present epidèmia pot continuar encara dificultantque el llibre arribi còmodament al lector pels viaranys més convencionals (llibreries, presentacions, recitals, vol proposar, tant als seus clients habituals,  com als meus lectors amics, un sistema d’adquisicióde l’esmentada antologia, que s’us faria arribar a casa, a través uns considerables avantatges econòmics que conèixereu pròximament a través de la WEB de l’editorial o bé d’uncorreu electrònic «ad hoc». 

Agraït per la part que em toca, només em resta desitjar-vos molta salut i una agradable lectura.

Josepmiquel SERVIÀ

UN KAVAFIS CATALÀ, SENSE l’ALTIVESA NI L’AMARGUESA DEL POETA GREC

per Pere Gimferrer

No faré un inventari de trobades, però no puc deixar de recordar ací que vaig conèixer Josepmiquel Servià en matricular-nos tots dos a la Facultat de Dret, i que, força anys més endavant, el vaig retrobar a l’estació marítima internacional del port de Barcelona, tots dos cops en companyia de “mare Mercè” que protagonitza un dels seu bellíssims poemes.

A l’endemig, havíem intentat de fer teatre, i jo havia fet de jurat en el premi Gaziel de periodisme, que distingí el seu Gabriel Ferrater, reportatge en el record, llibre que, en el seu gènere i pel que fa al personatge que tracta, ni ha estat superat ni sembla fàcil de superar.

Recordo que, al port també.em va fer a mans el seu llibre —de relats –colpidors i insòlits— Pluja de sang.

Qui torna ara, tanmateix, és el Servià poeta: no pas el poeta satíric –pensem en Manual doficis-, sinó el líric, i no pas solament el d’ara, sinó també el d’aquell Jerarca de la llum.

I aquest Servià poeta té dos trets distintius: d’una banda, de la línia que ens du de Verdaguer a Carner, a bona part de Foix i al text subjacent de Brossa, i, d’altra banda, de Brossa mateix, li ve certa concisió epigramàtica, d’enginy lacònic i aparentment prosístic.

De manera que en Josepmiquel Servià conviuen les dues cares d’un poeta tan capaç de confegir la versió en registre gai del Canigó verdaguerià –que és la “Cançó del cavallet negre”, com el patetisme concís de “Síndrome” o de “Guaita, fill meu!”. 

La imatge dominant és l’estilització de l’experiència d’un poeta bàsicament urbài de rerefons mediterrani. Això mateix es pot dir, certament, de Kavafis, i, com en el cas de Kavafis, parla aquí també el poeta, des d’una cultura i d’una llengua que, vingudes d’un passat il·lustre, es troben en un temps històric i en una cruïlla geogràfica i política en què es debat la possible fantasma de la marginació.

No cal dir, tanmateix, que el to és ben diferent: en els poemes de Josepmiquel Servià, ni hi trobem ni l’altivesa i l’amarguesa kavafianes. La immediata capacitat comunicativa de Servià, la “simpatia” –en el sentit propi i etimològic i també en el sentit més corrent i difós- garanteixen un assentiment —també immediat— a cada una de les seves composicions, que són commovedores perquè són verídiques i verídiques perquè són commovedores.

                                                                                                                                                                                   Pere Gimferrer
                                                                                                                                                                                 
Poeta i acadèmic

L’EXCEL·LENT ANTOLOGIA D’UN POETA AMB MAJÚSCULES

per Àngel Carbonell

«Qualsevol lector que no conegui Josepmiquel Servià i que obri la seva «Antologia Poètica…» se sentirà impressionat abans fins i tot de llegir el primer poema. I ho dic perquè només veient les lloances de la contraportada escrita per Pere Gimferrer, la reproducció de la carta encomiàstica que li adreça Blai Bonet, la felicitació de Salvador Espriu, la companyonia amb Joan Brossa o el dibuix que li dedicà Rafael Alberti, es dedueix sense cap mena de dubte que Servià no només ha tractat i tracta amb poetes del més alt nivell sinó que, a més, és respectat i apreciat per ells.

Els qui, a més, tenim la sort de tenir-hi tracte i d’haver-lo llegit, sabem bé que aquestes lloances no són ni exagerades ni fruit del compromís. Servià seria una mena d’home del Renaixement: savi i vital, multi-disciplinar, que tan aviat trobem fent poesia com prosa, publicant articles o col·laborant als mitjans de comunicació. Però, sobretot, Servià sorprèn per la seva gran cultura: ho sap tot, ho coneix tot, ho ha llegit tot i ha conegut tothom. Tal com ell mateix reconeix en un dels seus poemes, “si veieu que mai em moro,/ no em planyeu: hauré viscut!”. I a molts mortals ens caldrien unes quantes vides per viure la meitat del que ha viscut l’autor.

Aquesta «Antologia Poètica…» ens permet, però, confirmar que les lloances no han estat exagerades i que Josepmiquel Servià és un poeta amb majúscules, que sap equilibrar, en la dosi justa, una enorme quantitat de veus. La que consideraria més destacable és la seva veu d’eco clàssic, que recorda sovint Sagarra i altres poetes coetanis. El seu ús d’estrofes i de mètriques clàssiques, la facilitat per aconseguir el ritme del vers, el domini de la forma, dels recursos, la facilitat per arrodonir un poema, tot això ens parla d’algú amb molta tècnica i amb molt de coneixement de la nostra literatura. Però, a més, quan ens endinsem en la seva poesia hi brolla una sensibilitat extrema i una profunditat notable, i això no és una conseqüència de la tècnica, sinó del geni, del poeta «de raça».

                                                                                                                                                                                                                  L’altra veu tampoc no deixa de ser clàssica, peròel lliga més amb Brossa i d’altres autors. Ben mirat, Servià és un empordanès modèlic, sorrut i enginyós, esventat i irònic, i per això també l’hem de vincular a un estil de poesia popular, aparentment senzilla però sempre intensa i provocativa.                                                                                                                                                   

La gràcia ila utilitat de l’ «Antologia….» rau en fer-nos possible constatar aquest caràcter polièdric de l’autor sense haver d’anar buscant els seus llibres, sovint esgotats. En aquesta antologia hi trobem allò que Pere Gimferrer ja ens anuncia en la contraportada: algú que ha begut de les fonts de la nostra literatura més alta, de Verdaguer, de Carner, de Foix, de Brossa i de tants altres. I hi trobem també el poeta divertit i l’home culte, una barreja que el fa un humanista «avant la lettre», que és capaç de vincular cada poema amb una ària d’òpera italiana que hi encaixa com un guant i que es converteix en part del mateix poema.

I posats a trobar totes les excel·lències a aquesta antologia, cal destacar també el seu caràcter de versió bilingüe, en què els poemes han estat traduïts del català al castellà pel mateix autor. Podríem parlar-ne molt de les característiques d’aquesta traducció, però el mateix autor la qualifica de “molt més lliure que literal”, perquè “és preferible fer arribar els sentiments, les emocions i el missatge d’un poema, usant, si cal, girs lèxics o conceptuals distints dels del text original, que no pas fent una transposició exacta, freda, rígida i literal dels mots que el constitueixen”. A la vista dels resultats, no podem parlar ben bé d’un original català i una traducció al castellà, sinó que ens trobem amb dos poemes del tot iguals en el fons i prou diferents en la forma perquè així cadascun contingui el geni de la llengua en què s’expressa.                                                                                                                           

Fouun luxe haver disposatde la presència de Josepmiquel Servià en els actes de la «Setmana de la poesia de Terrassa». Perquè ambel seu «Còctel literari», vam gaudirdoblement de la lectura del seus poemes—perquè, home del Renaixement com és—sap exercir, amb brillantor, «tots els papers de l’auca». Entre ells, també el de rapsode.

                                                                                                                                                           Àngel CARBONELL

Poeta i director de la revista                                                                                                                                                      Literària «Lletres bàrbares»

EL SILICONISMO Y LA SOCIEDAD DIGITAL

Octavi Piulats, Jueves 18 de febrero de 2021

Érase una vez en el siglo XX una tierra soleada y de agradables temperaturas (nunca llueve en San Francisco) llamada California, que había sido forjada por la fiebre del oro y el puritanismo americano de buscar la salvación del alma en los negocios. En esta tierra en donde desfilaban las estrellas de Holywood, en los años 60 de repente la juventud debido a la guerra del Vietnam y el materialismo, se apartó del «american way of life» y empezó la mística Hippy, las fiestas con LSD, y la hedonismo de la generación del amor libre, todo bajo la música psicodélica y la muerte de Jimi Hendrix.Parte de esta juventud del Flower Power se orientó al fin y al cabo a los negocios y potenciaron la era de los ordenadores, construyendo las fábricas en el valle de Santa Clara, que pasó a denominarse «Silicon Valley», como alusión a la relevancia del silicio como material informático. Luego vinieron los sucesos de las Torres Gemelas en New York en 2001 y una gran parte de los hijos de aquellos empresarios se dieron cuenta en función de la seguridad nacional de la importancia de almacenar información.Así pues la antigua «Love Generation» mutó en la sociedad del conocimiento y creó empresas Start-Up y Think-Tanks. Esta nueva generación californiana ya no fue revolucionaria, ni contracultural, sino que a través de el software, los algoritmos y finalmente del iphone edificaron un nuevo neocapitalismo, pero que retenía en las formas y en la estética el toque contestario y libertario del 68.En otras palabras: el Siliconismo es más que una economía, es una concepción civilizatoria, que pretende extender el valle a todo el mundo replicando nuevos pequeños valles. Empresas como Google, You Tube, Apple, Facebook y muchas otras que hoy dominan digitalmente el mundo y tienen ganancias astronómicas nacieron de esta mística juventud californiana. Nunca en la historia ha sucedido un fenómeno de esta envergadura, es decir que una o dos generaciones de jóvenes con talento pero dinámicos y muy guay fueran capaces de conquistar parte del tiempo de nuestras vidas alrededor de todo el planeta.Todos conocemos las ventajas de los productos del Siliconismo, pero sabemos menos de su lado oscuro. Explicar sus aspectos negativos desbordaría esta publicación , aquí tan sólo daré algunas pinceladas al tema aludiendo además a los algoritmos de la Inteligencia Artificial y la robótica digital.Quizás en primer lugar hay que señalar que las empresas Start-Up pueden parecer muy dinámicas y con atmósfera muy guay, pero lo que esconden son creación de escasos puestos de trabajo, con contratos temporales, y con un director a menudo que como depredador liquida al menor fallo a sus empleados.Como se ha dicho las empresas digitales a través de su presencia en las redes y la telefonía móvil almacenan una cantidad enorme de datos lo que les proporciona un poder que trasciende a los mismos estados. El poder económico y social que confieren estos datos es inmenso y en parte desconocido. Pero la perla del Siliconismo es ahora la Inteligencia Artificial traducida en el mundo digital a través de los algoritmos matemáticos. La IA es más que una sub-rama de las ciencias de la computación, se trata de un sistema global que interconecta a través de ordenadores, Smartphones, Chats-bots, casas inteligentes, vehículos automáticos y GPs, a los seres humanos con las ideas y objetos del mundo, reduciendo estas relaciones a expresiones binarias de carácter matemático que facilita la computación y el almacenamiento de estos datos.Cuando la IA nos ofrece en el buscador de Internet a nuestro menor movimiento un cascada de posibilidades de elección, y nosotros por comodidad y confort accedemos a sus propuestas, empieza a disminuir nuestra autonomía y nuestra creatividad. Estamos empezando a declinar nuestra propia autonomía. Cuando hacemos con el móvil una fotografía de un monumento y por la IA aparecen sugerencias y datos sobre este monumento, abrimos la puerta a que la empresa digital piense por nosotros. En última instancia, el uso constante de Iphone conectados a las redes de Internet y sus vídeos, podría interpretarse como una pulsión inconsciente que sigilosamente nos dice que nuestro Ego creativo ya no nos interesa, preferimos las relaciones externas a estar con nuestro Yo. Por supuesto, como indica el filósofo Sadin, las empresas de la era digital tienen graves contradicciones ecológicas, empezando por algunas de sus materias primas y su contribución al electromagnetismo artificial terrestre, pero esto para más adelante. En nuestro país en estos tiempos de pandemia, la sociedad española se enfrenta entre ella misma por motivos sociales y políticos, mientras los tentáculos de las Start-Up crecen y se extienden.¿ Recuerdan la conocida historia de la discusión de dos liebres decidiendo si son galgos o podencos?.