La galeria dels quiets

Descripción

«Ésser diferent», «ser únic», «deixar petjada» és la il·lusió de tot humà que desembarca a la vida, aquest fenomen estrany que té una durada molt curta en comparació al decorat geològic on desembarca la nostra consciència. Curiosament, quan hom neix amb un tret que el fa diferent dels altres, el que vol és tot el contrari: ser un de més, fondre’s en el cromatisme uniforme que t’envolta.

Al menys això és el que li ha passat a l’autora, afectada per una paràlisi cerebral, prou lleu com per permetre-li dur als seus 55 anys una vida quotidiana absolutament independent, prou severa externament com per no haver pogut integrar-se laboralment, més enllà dels «treballets», facilitats sempre per persones properes a ella.

A casa seva sempre la van animar a escriure la seva història per tal que la gent, propensa a jutjar i classificar les persones a primer cop d’ull, s’adonessin que dins de la Rosa de Jericó que és un cos malmès hi ha vida, sovint intel·ligent. Però l’ofici de viure l’ha fascinat sempre massa. Fins que al complir el mig segle de vida hi va arribar el moment.

En un to distès, gens amarg ni victimista, a voltes autocrític, l’autora dirigeix la seva mirada als seus dos primers dies d’escola: l’un a un centre especial on hi va passar dos anys, l’altre a una escola «normal» on mestres i companys la van ensenyar a desempallegar-se per sempre més de la crossa de la discapacitat. Sense pretendre donar lliçons a ningú, Cristina dona algunes pistes per si poden servir a tots aquells que, ja sigui com a subjectes o com a agents, es veuen abocats a transitar pel camí de les dificultats afegides.