Federico, de viu en viu

Descripción

José Moreno Arenas, nascut a Albolote —a dotze quilòmetres de Fuente Vaqueros, el poble del poeta i dramaturg més universal de La Vega de Granada, i ben a prop també de Valderrubio, l’Asquerosa de les tragèdies andaluses— i del tot familiaritzat amb l’obra i la biografia de Lorca, podria semblar predestinat a seguir la seva estela, però no va ser fins fa relativament poc que va tenir una mena de revelació en sentir-se de sobte transportat o immers dins un autèntic escenari lorquià, i això el va portar a escriure El inframundo (2014). Aquesta peça, sorgida com una reivindicació del teatre surrealista de Lorca i un apropament a l’home en detriment del mite, seria el germen i inequívoc antecedent de l’obra que aquí presentem. En totes dues es contraposa l’estètica costumista amb aquella altra decididament avantguardista i experimental.

Federico, en carne viva […] mostra un Federico García Lorca que s’ho juga tot a un amor apassionat. Moreno Arenas treu a la llum un nom força silenciat, el del darrer home que Lorca va estimar, per contraposició al de Rafael Rodríguez Rapún, col·laborador de La Barraca, que figura a la major part de biografies com l’últim amant «oficial» […]. Segons demostren els darrers documents trobats, el darrer amant de Lorca va ser Juan Ramírez de Lucas, «el rubio de Albacete» del famós romanç i destinatari ocult de les llambregades passionals de Sonetos del amor oscuro (1935), poemari pòstum que —en paraules de Susana Báez Ayala— emergeix d’una història de silenci, d’un món sota la sorra. Lorca se’n va enamorar el seu darrer any de vida, i si es trobava a Granada l’agost de 1936 era perquè esperava que Juan, de tan sols dinou anys, tornés d’Albacete amb permís patern per marxar amb ell a Mèxic. Així ho documenta la carta de tres folis que Lorca li va enviar el 18 de juliol de 1936, el dia mateix del cop d’estat. Un mes més tard afusellaven el poeta.

Ana Prieto Nadal